DetallNotícies

Igualtat retributiva i dany moral a l'ocupació pública

El Tribunal Suprem, en la sentència núm. 942/2025, ha desestimat un recurs de cassació per a la unificació de doctrina interposat per una treballadora temporal contractada en el marc d'un pla d'ocupació pública. El recurs qüestionava la quantia de la indemnització reconeguda per dany moral després de la vulneració del dret a la igualtat retributiva.
La Sala Social confirma la sentència del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, que havia reduït la indemnització de 7.504 a 300 euros, consolidant així la interpretació sobre els criteris de valoració del perjudici moral en casos de discriminació salarial a l'Administració.

Context del litigi

La demandant havia estat contractada per una Delegació del Govern en virtut duna subvenció del Servei Públic dOcupació Estatal. La seva retribució no es va ajustar al IV Conveni Col·lectiu Únic del personal laboral de l'Administració General de l'Estat, malgrat exercir funcions equivalents a les dels altres empleats.
El Jutjat Social de Ceuta va declarar vulnerat el principi d'igualtat de l'article 14 de la Constitució Espanyola, i va condemnar l'Administració a indemnitzar per dany moral. Tot i això, el Tribunal Superior de Justícia, aplicant criteris de proporcionalitat i prudència, va reduir substancialment la quantia, en no apreciar una intencionalitat sancionable ni un impacte personal especialment greu.

Criteris de valoració del dany moral

El Tribunal Suprem analitza la doctrina sobre la fixació d'indemnitzacions per vulneració de drets fonamentals d'acord amb els articles 183 i 219 de la Llei reguladora de la jurisdicció social (LRJS).
Reitera que, encara que es pot prendre com a referència l'import mínim de les sancions per infraccions molt greus de l'article 40 de la Llei sobre Infraccions i Sancions a l'Ordre Social (LISOS), aquest criteri no és automàtic. El tribunal destaca que cal ponderar les circumstàncies concretes del cas: durada del perjudici, intensitat del dany, conducta de l'ocupador i absència de sanció administrativa.

Absència de contradicció jurisprudencial

La recurrent va invocar com a sentència de contrast una resolució del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que en un cas similar havia fixat la indemnització en 7.501 euros.
El Suprem, però, considera que no hi ha contradicció, ja que ambdues decisions apliquen el mateix criteri jurisprudencial, si bé amb resultats diferents atenent les particularitats fàctiques. En conseqüència, desestima el recurs i declara ferma la sentència andalusa.